Transportem-nos un instant: últimes setmanes de curs a l’escola. Una classe de P4. La rotllana d’alumnes i la mestra parlant sobre que ens agradaria fer aquestes vacances. Un alumne em diu: “jo construiré un coet per anar a veure el meu avi que els meus pares m’han dit que ha marxat al cel i no li he pogut dir adéu…”

De sobte una ràpida seqüència de records i sensacions em transporta a un estiu adolescent, on va ser el meu avi que va tancar els ulls del tot. A la tristor per la pèrdua, si va sumar la incomprensió perquè no ens havien explicat la seva malaltia i no ens havíem pogut acomiadar d’ell…

Què passa si apareix una malaltia degenerativa a la família? O un càncer?
O un episodi invalidant? O com últimament, un virus?

Què passa si el nostre referent de serenor i tendresa, la persona que ens porta i/o recull de l’escola, amb qui anem a bosc a caçar bolets, o ens fa les millors patates rosses del món, la que sap tots i cada un dels contes i històries de la família, la que ens dóna un tallet de xocolata extra per sota la taula quan no miren els pares… comença a apagar-se?!
Què passa si s’apaga del tot?

Els nostres fills, de qualsevol edat, perceben i entenen els canvis vitals sempre que se’ls hi deixi participar. I de fet, volen ser-hi. “Avui sóc jo que llegeixo el conte a l’àvia o que pentino a l’avi…” I m’agrada fer-ho! Perquè encara que sigui un infant o ja un adolescent puc acceptar, adaptar-me, gaudir i compartir totes les fases vitals dels que estimo.

I quan aquesta etapa s’apaga, com plantegem el comiat:

• Triem un lloc tranquil i segur, familiar, a poder ser.
• Millor si és un adult de referència qui explica el què ha passat.
• I millor si ho fa tan aviat com sigui possible.
• Només cal explicar-ho clar, senzill i directe. Sense mitges veritats.
• Deixem-los fer preguntes. Totes les que necessitin. I contestem-les totes, amb naturalitat. Si ens brolla la pena deixem-la sortir.
  Per molt dura que ens sembli la resposta, no la maquillem, perquè és la millor manera de validar els seus sentiments i ajudar-los a comprendre.
• Respectem l’espai i el temps de cada un per interioritzar-ho.
• En els dies posteriors, podem proposar als nostres infants encendre una espelma, plantar una flor o dedicar una cançó. Recordar en veu alta moments que havíem passat plegats. Dedicar-los unes paraules i uns pensaments.

Estiguem apunt perquè cada infant reaccioni diferent, canalitzi a ritmes diferents i ho allargui el temps que necessiti. Apunt per més preguntes, o preguntes repetides. Apunt per idees que ens emocionaran i per sentiments que seguiran brollant. Només cal acompanyar-los. Només cal ser francs.

Les famílies no sempre tenen els mateixos pals de paller però si poden seguir avançant juntes. Cuidar i acomiadar-nos dels nostres ens permet tancar el cicle vital, retornar-los el què ens han donat, entendre l’amor en totes les seves dimensions, i assumir que, la mort és part de la vida.

Dedicat a tots els avis i àvies, en especial als de casa nostra i al seu amor infinit, que sempre m’acompanyarà.