Sense judicis
Ets al carrer, o al parc, o fent la compra, o a la platja… i de sobte observes o sents una situació que et copsa l’atenció: un diàleg entre m(p)are i fill@. Una conversa pujada de to, uns plors, una enrabiada, una queixa o una exigència, uns crits… Immediatament el teu cap executa un diagnòstic ràpid i per tu super eficient. Fas un judici.
Però al fer el judici sobre altres persones comets alguns erros segur:
Error 1: diagnosticar, jutjar, etiquetar o resoldre desde fora, sense saber, sense conèixer, sense que ningú t’ho hagi demanat, sense que sigui la teva situació amb els teus fill@s.
Error 2: no empatitzar, no donar temps i espai perquè resolguin, pensar que un moment o una situació defineix una relació o a les persones. No mostrar compassió o acompanyament si cal.
Error 3: creure que pots fer tot això perquè a tu no t’ha passat mai, o no et passa tant o no et passaria alguna cosa semblant…
Per tant, la propera vegada que et vingui un judici al cap primer preguntat:
- Coneixes el dia a dia d’aquell infant?
- O de la seva família?
- Saps en quina situació han estat o es troben?
- Et pertoca opinar?
- O algú t’ho ha demanat?
- Aportes alguna cosa positiva jutjant només la coberta del llibre?
A vegades és més fàcil mirar fora i donar lliçons per no haver de mirar endins, reflexionar i seguir construint. Perdem de vista que les relacions personals o familiars es construeixen mica en mica i no són mai blanc o negre. Igual que tampoc ho som les persones o les personetes que acompanyem.
Si us plau la propera vegada que pensis que saps millor que els altres què passa a casa seva, preguntat si algú t’ho ha demanat, si jutjant ajudes o millores la situació, o si tens tota la informació pertinent per valorar-ho. Preguntat quantes vegades t’ha costat a tu la criança i si coneixes a algun m(p)are perfecte.
