Un dia et despertes i de cop i volta el teu fill(a) és (pre)adolescent i t’adones que no saps com surfejar aquesta etapa.

Són tantes les etapes que passem, pares i fills, famílies, tan ràpides a vegades, tan intenses també la majoria… I el ritme de vida que avui se’ns imposa, o ens auto imposem, molt sovint no ens dóna temps ni per respirar… I malauradament, ens prenem la m(p)aternitat com una dificultat afegida, quan en realitat, la criança dels fills sempre és una inspiració i una elecció. I quan, sense previ avís, entrem a la (pre)adolescència, de sobte, la inspiració es torna pregunta i estupor: què està passant i on ha anat el meu fill(a)?!?

No patiu! El vostre fill(a) segueix aquí i no vol anar enlloc, només vol autoconstruir-se. I per fer-ho li cal posar distància amb els que fins ara han estat els seus guies. Avui procurarem respondre algunes preguntes que us poden ser útils per surfejar l’adolescència.

Primera pregunta: què podem fer nosaltres amb les reaccions emocionals més habituals dels (pre)adolescents?

1. Primer: identificar l’origen del seu estat d’ànim (no preguntant directament, perquè és una etapa negativa per defecte, si no amb mà esquerre).
2. Segon: entendre que el (pre)adolescent permanentment enfadat no ho està per gust. Ho està per algun motiu i per tant necessita: o bé cònsol o bé consell o bé una disculpa.
3. Tercer: no cal remarcar les seves dificultats (ja les coneixen). Cal aportar idees constructives (sense que sonin només com lliçons). En altres paraules, cal fer-los propostes.
4. En les etapes prèvies els fills es reflecteixen en els m(p)ares, en aquesta etapa necessiten oposar-s’hi. Cal estar aprop d’ells mostrant interès pel què els passa i no restar importància als seus sentiments però deixant-los espai per créixer.
5. Els m(p)ares som els adults, i hem de procurar no entrar en provocacions. Els (pre)adolescents estan en lluita interna constant amb ells mateixos, i si nosaltres entrem en aquesta dinàmica, traslladaran la lluita contra nosaltres. Keep calm, yes you can! 
6. Oferir-los confort, serenor i pau quan vulguin rebre-la o recordar-los que som aquí.
7. Setè: no demanar-los que reprimeixin les emocions. No cal fer veure què no passa res. La seva emoció és un missatge, cal escoltar-lo i entendre’l amb paciència i amor.
8. I finalment, però molt important, no deslliurar-los de les seves obligacions pel seu estat d’ànim. Les normes i la seva consistència i coherència són VITALS pel seu desenvolupament. Si pot deixar de banda les seves responsabilitats gràcies al seu estat d’ànim, aquest es tornarà permanent…

Continuem, segona pregunta: com podem encarar els m(p)ares les seves noves relacions socials?

El (pre)adolescent construeix una nova perspectiva de la seva persona, i per tant, canvia la seva relació amb els altres. Amb tots els altres.
Quins aspectes són els més importants a tenir en compte:

• Independència: Adquireixen més capacitat cognitiva, de pensament i d’acció. I aquestes passen a ser l’essència de la seva maduració.
• Identitat: Volen mantenir la seva consistència en el desenvolupament de la seva personalitat i la seva sexualitat.
• Autoestima: Està en construcció! Com la seva identitat, i es veu afectada pels canvis físics i la lluita interna constant.
• Comportament: La seva incomoditat amb el seu nou jo, els genera dificultats de conducta física i emocional.
• Seguretat: El impuls els empeny a conductes de risc perquè va per davant de la reflexió. I per tant, a vegades no reflexionen les seves accions previament.

Seguim, tercera pregunta: què fem amb la hiperconnexió?

Els nostres (pre)adolescents entren en contacte amb les xarxes i les pantalles molt aviat. Són digitals, no analògics. I no és culpa de les pantalles això. El seu entorn és així. Per tant, aquesta discussió no va de pantalles. Va d’educació.

Cal ensenyar-los COM, QUAN i QUI / QUÈ SI ó QUÈ NO.
Idees i normes educatives clau en la gestió de les pantalles:

1. Diàleg i normes d’ús pactades.
2. Espai comú d’ús.
3. Horari establert.
4. No és substitutiu ni eximeix de cap responsabilitat.

Quarta pregunta i quasi ja ho tenim: com posem normes, límits i fem un bon acompanyament?

Per establir normes, límits i un bon acompanyament és necessari sempre coherència i consistència. En aquesta etapa encara més si és possible. I per fer-ho hi ha 5 premises bàsiques que són vàlides sempre:

1. Fermesa: Un “no” és un “no”.
2. Coherència: Som exemple.
3. Consistència: Les normes bàsiques són iguals per a tots.
4. Claredat: Les normes han de ser sempre simples i clares.
5. Comprensió: No imposeu les normes, expliqueu-les, consensuem-les quan es pugui.

Finalment, algunes conclusions que ens marcaran als m(p)ares i als nostres (pre)adolescents, i que ja ens van marcar a nosaltres quan vam ser-ho:

• LLIBERTAT per: equivocar-se, decidir, i ser conseqüents.
• EXIGÈNCIA perquè els límits i la fermesa, equilibrats amb l’amor, els donen seguretat i autoestima.
• RESPECTE perquè s’autorespectin i respectin als altres.
• ACCEPTACIÓ de les nostres virtuts i aspectes a millorar, així com també, els dels altres.

Aquests fills (pre)adolescents que tenim davant i no entenem o ens descol·loquen, són els mateixos que ens miren i en el fons desitgen ser valents, divertits, capaços, esforçats i estimats com ho són els seus m(p)ares. Som-hi!

Keep calm and continue being their inspiration.

Dedicat a la Judith, en Ferran i sobretot en Peter.