Et penso cada dia
“Estimada Maria,
Et penso cada dia. Et tinc molt present. Parlo de tu. En veu alta. Fa temps que ja puc fer-ho amb més serenor encara que m’entristeixi igual. Però parlo de tu sense vergonya.
De fet, fa pocs dies, ha fet 12 anys que et vaig parir. Però vas néixer sense batec. Al nostre voltant un equipàs de professionals pendents i generoses que van procurar ser francs i donar-nos escalf. Hi havia cert neguit i molta tristor en tots. Però ens van cuidar molt, des del silenci també. Ens van procurar un espai i un acompanyament pel teu dol.
Aquests dotze anys però han passat en un sospir. Al principi no vaig ser conscient dels dies ni de les hores. Em vaig recloure i abraçava la panxa, com si encara fossis dins meu. No volia veure ni parlar amb ningú. Perquè sentia vergonya i culpabilitat. Repassava mentalment una i mil vegades que havia fet els dies previs. En quin moment havia o no havia… I em tornava a dormir.
De tant en tant, apareixien al costat del llit un parell de caparrons menuts i descol·locats que em miraven i no sabien que dir. Els dedicava un somriure i els acaronava. No parlàvem de res, només ens abraçàvem. Ells també parlen de tu ara. Sempre t’inclouen en la llista de germans… I això em reconforta. I cada any encenem junts la teva espelma.
Quan vaig poder tornar a sortir Maria, ho feia amb certa por. La gent al nostre voltant no sabia com encarar la pèrdua. Nosaltres tampoc, de fet. Perquè de la mort no se’n parla i de la d’un nadó encara menys. I hi havia incomoditat o frases ben intencionades però que ens feien mal. Agraïa quan només em donaven una abraçada o quan ens escoltaven parlar de tu, sense dir-nos com ens havíem de sentir.
Estimada Maria, tu i els teus germans, ens heu ensenyat que la mort forma part de la vida i que amagar-la només ens fa mal. Silenciar-la no ajuda. Passar-hi de puntetes tampoc. En canvi, compartir-la o escoltar-la fa més lleuger el dolor.
