Fa uns dies uns pares em demanaven exactament què és la gelosia??? I es preguntaven com era millor encarar-la a casa… Després d’una bona estona de conversa i reflexió conjunta, avui us resumeixo algunes idees sobre els gelos i com convertir-los en un aprenentatge positiu.

La gelosia és una reacció emocional habitual en infants d’1 a 5/7 anys. Durant el primer any de vida es desenvolupa la “conducta de apego” amb aquelles persones que exerceixen més contacte amb el nen, i aquesta comporta una vinculació emocional i necessitat de proximitat física. Els gelós poden sorgir quan es percep l’amenaça/es (errònies o no) respecte aquella vinculació afectiva, la por a perdre l’afecte del referent. Però els gelós no només es donen en aquests intervals d’edat, sinó que també estan presents en moments de canvis, crisis, angoixa… Així mateix, els gelos només es donen entre persones que s’estimen, i la relació afectiva ha de ser recíproca (sinó només són fenòmens de rivalitat, enveja…).

Existeixen diferents tipus de gelosia (naixement d’un nou germà, la diferència d’edat dels germans, el lloc que s’ocupa entre germans, el tipus de família, etc) i també diferents maneres de manifestar-la (manifestacions conductuals, psíquiques, psicosomàtiques, escolars o familiars). Quan aquesta gelosia no es treballa emocionalment pot tenir factors de risc i conseqüències en el comportament o caràcter dels infants (tals com: inseguretat, dependència afectiva, timidesa exagerada, dificultat d’adaptació, etc).

Així doncs per tal de poder treballar els gelos a casa us recomanem alguns consells pràctics:

1. No establir diferències, preferències ni comparacions entre germans (o altres) ni respecte a l’afectivitat, ni a les habilitats…
2. Evitar comportaments o llenguatge que provoquin inseguretat emocional.
3. Donar informació de l’arribada d’un germà. Que sigui una experiència participativa, en els preparatius, anant a l’hospital…
4. Els pares han de proporcionar a cadascun dels seus fills una atenció individual cada dia, encara que siguin uns minuts (ex: a l’hora de sopar, abans d’anar a dormir…). Com també els mestres una atenció individualitzada a tots els alumnes.
5. Cal que els sentiments es manifestin, s’exterioritzin. Informar al nen/a dels canvis, informar-lo d’allò que pot passar, perquè la informació fonamenta la seguretat. També donar-li l’oportunitat que expressi els seus sentiments, preocupacions, alegries… Facilitar canals de comunicació emocional – afectiva.
6. No desenvolupar actituds sobre protectores perquè limiten el desenvolupament de l’autonomia i prorroguen la dependència afectiva.
7. Donar reforç positiu social per igual a tots els fills i alumnes.
8. Proporcionar un context, ambient, clima positiu a l’aula i a casa que faciliti unes bones interaccions entre tots.
9. Cal vetllar per una normalització i integració de tots els fills i alumnes, evitant l’aïllament.

Tot i que, la teoria sempre és més fàcil que la pràctica, tenir aquests consells ben presents i procurar fomentar-los sempre ens farà un bon servei, als nostres fills i alumnes i, en definitiva, a tots. I recordeu sempre que educar emocionalment vol dir acompanyar, fer camí plegats, en positiu i amb paciència.

Educant en positiu sempre!!!