Hem de tenir molt present que els pares tenim intencionalitat educativa des del minut 1. Som sempre models per als nostres fills. Per tant una relació de qualitat amb els nostres fills implica: respecte, confiança, afecte, amabilitat, temps d’escolta activa, empatia, positivitat i molta generositat. En altres paraules, fomentar la comunicació, donar alternatives i desenvolupar l’empatia. D’altra banda, treballant aquests tres aspectes ajudem a construir la identitat dels nostres fills.

Els infants van creixent i això implica que els sorgiran noves necessitats físiques i emocionals al llarg del temps. Hem d’estar apunt com a pares per reconèixer-les i acompanyar-les. També apareixerà i augmentarà la necessitat d’autoafirmar-se com a individus separats dels pares. Sovint aquesta necessitat es tradueix en conductes d’oposició. Aquests canvis són crisis temporals de maduració. Però hem de recordar sempre que a més autonomia, menys oposició. Anticipant i explicant sempre tot el què volem fer ajudem als nostres infants a entendre i assolir aquests canvis maduratius. I posant límits allà on calgui, els donem la seguretat necessària per avançar.

L’aprenentatge comença en els primers anys de vida, per observació i per condicionament social. I és un procés psicològic per facilitar l’adaptació dels nadons al medi. Per tant, l’aprenentatge és un canvi permanent en els nostres mecanismes de conducta, com a resultat de la pròpia experiència.

Igualment, l’autonomia comença en el moment del naixement. I és autonomia tota activitat iniciada pel nadó sense intervenció directa de l’adult. Aquesta activitat és la font dels aprenentatges. El conjunt d’aquests aprenentatges autònoms són l’accés del infant a l’autonomia adulta, que és un procés llarg en etapes i que té ritmes individuals diferents.

El potencial innat del nadó l’empeny cap el desenvolupament. L’autonomia del nadó mobilitza aquestes potencialitats innates. Per tant, cal mantenir i donar suport a la descoberta innata i natural, protegir-lo perquè no es freni el desig de descoberta i autonomia i proporcionar les condicions que afavoreixin el desenvolupament.

Autonomia a la pràctica significa desenvolupar, amb el nadó, la comunicació, amb la mirada, el tacte, els gestos i la paraula. L’adult s’ha de guiar pels senyals del nadó i respondre-les, donant-los reforç i sentit. Si el nen estableix confiança en la seva capacitat d’influir en allò que l’afecta, se sent protagonista, i reforça el seu sentiment d’autonomia.

Finalment, l’autonomia no és una finalitat en si mateixa, sinó que el seu veritable valor, és que vagi acompanyada del plaer per al infant de fer les coses per ell mateix. L’autonomiaés fonamental perquè el nen pugui construir una bona relació amb ell mateix, amb el món i amb els altres.

Estimar als fills és donar-los l’autonomia necessària per créixer!